Obra en acció
Desprendre’s (instal·lació)
Sílvia Castell fa una proposta que m’agrada per la seva sinceritat: DESPRENDRE’S. Es tracta d’un projecte que té una ferma voluntat reapropiacionista, i que fa referència directa a històries viscudes i narrades en primera persona, però amb la necessitat afegida, a més, de disposar físicament dels elements objectuals, per tal de poder ser instal·lats en l’espai expositiu sense manipulacions ni decorativismes innecessaris.
Es tracta d’una idea d’una certa durada cronològica, que s’acaba desenvolupant i prenent forma en un espai determinat i al llarg d’un temps determinat.
La proposta té com a motor intern la idea de procés continu, una mena de work in progress, és a dir, que comença, però que no acaba pas en el moment en què s’inaugura l’exposició. Potser allà és on comença veritablement, perquè el desenvolupament dels seus elements no està aturat.
També són importants els paral·lelismes quant a les relacions que s’estableixen amb les dones col·laboradores i, sobretot, les històries que elles expliquen a partir dels elements que proporcionen. Aquí, les dones que col·laboren són persones conegudes i properes i, d’alguna manera, també còmplices. La interacció entre proximitat, complicitat, col·laboració i narració estableix –sense que les mateixes dones en siguin conscients– entre elles i els objectes lliurats, i entre elles i l’artista, un teixit creixent de lligams i vincles invisibles que passen, d’allò merament afectiu (narratiu) a allò poderosament espiritual (màgic), fenòmens relacionals antiquíssims que els antropòlegs han escrit i descrit amb profusió des de fa molts anys.
Els objectes que demana la Sílvia comporten un procés de reflexió per part de cada donant: Com és que els tenien?; quina relació hi mantenien?; quina utilitat tenien?, quin era el seu espai?; d’on els van treure?; què en feien?; per què se n’han pogut desprendre?…
ANNA ESTANY
OFF-BELLERA
“Mirar cap endins”
Performance a la natura
Tapar-se els ulls enmig de la natura no és un gest de renúncia, sinó d’entrega. Quan deixo de veure el que m’envolta, el soroll visual s’apaga i, per fi, pou començar a escoltar-me.
Aquesta acció senzilla —privar-me de la vista— es converteix en un acte profundament simbòlic: deixar de mirar cap enfora per iniciar el viatge cap endins. En un món saturat d’imatges, d’estímuls, de distraccions, la ceguesa voluntària em reconnecta amb l’essència. M’obligo a aturar-me, a respirar, a sentir el bategar intern que sovint queda ofegat pel ritme extern. A nivell personal, el mirar cap endins significa molt ja que no ha estat fàcil iniciar aquest camí.
La natura, testimoni silenciós i viu, per a mi ha estat el contrapunt perfecte. En aquest escenari de vida orgànica i canvi constant, tancar els ulls no m’allunya del món: m’hi apropa des d’un altre lloc. Em fa sentir part de la terra, del vent, de la quietud. I, en aquesta foscor triada, s’obre un altre tipus de llum —una mirada interior que no jutja, que observa, que escolta.
Aquesta performance és un ritual de retorn. Una presència més plena. És una invitació a habitar-nos per dins, a redescobrir què hi passa quan deixem de mirar per veure de veritat.
