L’origen
El foc interior
El foc que sentim dins nostre és viu, encès per les passions de l’ànima. Descartes deia que els esperits animals són irracionals. I és que sovint, la irracionalitat altera la lògica que regeix els nostres pensaments i el nostre entorn. Però, al capdavall, viure moguts per les emocions —siguin amoroses o doloroses— és, també, viure de veritat.
Quan l’amor ens desperta i ens eleva, en surt enriquit qui estima i qui és estimat. Però a l’altra banda de la balança, hi ha l’odi —aquella força fosca i incomprensible que, per molt que hi busquem sentit, escapa a tota raó.
Deixar-nos portar per les passions pot tenir perdó si neix del cor. Però quan aquestes passions es contaminen amb interessos —sobretot materials, com en les guerres—, l’esperit s’empobreix. L’humà esdevé màquina, una eina per destruir, i amb cada cop de destrucció, també moren els sentiments.
Per a mi, els sentiments són vida. Són riquesa. Són la capacitat de gaudir de l’amor que ens envolta: el dels éssers estimats, dels animals, de la natura. I, tanmateix, mentre persones que es coneixen s’odien, sovint acaben patint aquells que no es coneixen de res —innocents que només desitgen viure amb pau i amor.
Aquest foc interior —aquest impuls que crema, que mou, que transforma— és també el que dona forma a les meves obres. Cada peça és un reflex d’aquesta tensió entre el pensament i la passió, entre l’ordre i el caos. És per això que el collage s’entrellaça amb la pintura: dues tècniques que, com les emocions, es superposen, s’enfronten i, alhora, es complementen.
Hi ha parts figuratives, perquè cal reconèixer el rostre humà, la forma, el gest. Però també hi ha abstracció, perquè no tot es pot explicar amb paraules ni amb imatges clares. El foc, element recurrent, travessa les obres com una metàfora viva del que ens consumeix i ens il·lumina alhora. És energia, però també destrucció; és llum, però també ombra.
Aquestes obres són només l’inici d’un discurs artístic que vol explorar l’essència de les passions humanes. No pretenc donar respostes, sinó obrir espais per sentir, per mirar, per qüestionar. En aquest camí, l’art esdevé un mirall de l’ànima —fragmentat, sincer, incòmode, bell.
El meu art sempre ha anat estretament lligat a la meva vida.