Obra

COS, IDENTITAT I RESISTÈNCIA

Presentació de l’obra artística

Aquesta sèrie d’obres en tècnica mixta —principalment dibuix, collage i elements de matèria textual— sorgeix d’una necessitat íntima i crítica de pensar la identitat femenina en el context contemporani. És una obra que articula una mirada feminista i personal sobre el paper de la dona, posant el cos i l’experiència pròpia al centre de la reflexió.

Cada imatge és el resultat d’un procés de pensament i vivència. L’obra interroga els múltiples rols que, de forma més o menys visible, són assignats a la dona: mare, objecte de desig, cuidadora, treballadora, figura disponible i sovint invisibilitzada. Aquests papers, que conviuen i xoquen dins del mateix cos, són analitzats a través de la forma, la textura i el color.

Com escriu la filòsofa Judith Butler, “el gènere no és una identitat estable, sinó una pràctica contínua, una actuació que es repeteix”. Aquesta obra parteix d’aquesta idea per posar en qüestió la naturalització dels rols femenins, revelant-ne les contradiccions i tensions.

Llenguatge visual i simbòlic

El treball incorpora un llenguatge simbòlic deliberat:

• El blanc i negre representa la realitat aparent, sovint dicotòmica, que redueix la complexitat de l’experiència femenina a valors com la puresa, la correcció, la neutralitat.
• El paper de diari actua com a suport i superfície simbòlica: porta paraules, discursos i consignes que condicionen la nostra manera de pensar el cos, la feminitat i el món. Representa la pressió externa i inconscient, social, cultural i biològica, que travessa l’individu.
• El vermell, com a únic color que trenca amb la monocromia, evoca el gènere, la carn, la sang, el crit i el desig. És un color de resistència, de vida i d’afirmació.

Tal com escriu Virginie Despentes a Teoria King Kong: “El cos de la dona és el camp de batalla on es barallen el desig i el control.” Aquest treball posa en escena aquest camp de batalla, però des d’un lloc de reapropiació: el cos ja no com a objecte de mirada, sinó com a espai de discurs propi.

Una obra vinculada a la biografia

La proposta no pretén representar “la dona” en abstracte, sinó oferir una mirada situada: és el relat d’una subjectivitat concreta que parteix de l’autobiografia, però que es fa col·lectiva a través de símbols reconeixibles i preguntes compartides.

És una obra que explora la fragilitat i la resistència, el condicionament i l’agència, i que proposa un llenguatge visual compromès amb la necessitat de revisar els imaginaris femenins des d’una perspectiva crítica i contemporània.Com afirma la historiadora de l’art Griselda Pollock, “l’art feminista no és un estil, sinó una intervenció cultural”. Aquesta obra s’inscriu en aquesta línia: no pretén només mostrar, sinó intervenir, incomodar i fer pensar.

El meu art sempre ha anat estretament lligat a la meva vida. No puc separar una cosa de l’altra: allò que visc, sento o travesso acaba, inevitablement, transformant-se en obra. Als inicis, la meva producció era pura energia: treballava des del foc i la passió, des d’una intensitat adolescent que tot ho volia expressar, que tot ho cremava.

— Silvia Castell