Boques
Fer ganyotes pot semblar una ximpleria, un joc o una provocació sense importància. Però per a mi, s’ha convertit en un acte profundament significatiu. Quan represento el meu rostre deformat, em sento lliure. Més lliure que quan intento complir amb les expectatives, més lliure que quan somric perquè “toca” o mantinc una expressió neutra perquè és “correcte”. Fer ganyotes és la meva manera de dir: “aquesta soc jo, sense filtres, sense normes”.
Durant molt de temps vaig viure amb por. Una por discreta, silenciosa, que no sempre era fàcil d’identificar però que marcava cada gest, cada paraula, cada mirada. Por a molestar, por a no agradar, por a fer massa soroll o a ocupar massa espai. Fins i tot el meu rostre estava condicionat per aquella por: havia après a somriure per quedar bé, a controlar l’expressió perquè no se’m veiés massa trista, massa enfadada, massa intensa. Potser manca d’autoestima?
Aquesta obra m’ha permès mirar-me amb uns altres ulls. Fer ganyotes s’ha convertit en un espai de llibertat, però també de resistència. Tot el contrari del que la por m’havia ensenyat. Aquest procés personal, m’ha fet sentir forta, connectada amb mi mateixa, recuperant la meva pròpia estima.
Aquest procés ha estat també una exploració personal. Al principi, fer ganyotes em feia vergonya. Em sentia ridícula, vulnerable. Però amb el temps, he entès que aquesta vulnerabilitat és precisament el que em fa forta. Mostrar-me sense por, sense censura, m’ha ajudat a trencar amb una sèrie de barreres que ni tan sols sabia que tenia. He après que la llibertat també passa pel cos, per la cara, pel dret de deformar-me i reinventar-me com vulgui.
Ara sé que la llibertat pot començar amb un gest tan simple com arrugar el nas, obrir la boca, torçar els ulls.
En aquest moment, puc dir que em sento empoderada. No perquè hagi arribat a cap perfecció, sinó perquè he deixat de perseguir-la. El meu rostre, amb totes les ganyotes que sóc capaç de fer, és una eina d’expressió i resistència. És un espai de joc, però també de denúncia. I sobretot, és un record constant que la llibertat comença quan deixo de demanar permís per ser qui soc.
