L’herència invisible
Hi ha algun moment en què em sento atrapada entre dues mirades: la de la meva mare i la de la meva filla. Una em va donar la vida; l’altra me la qüestiona. I jo estic al mig, sostenint una cadena de dones que han estimat com han sabut, que alguns cops han patit en silenci, que han hagut de lluitar, tirar endavant, ser elles mateixes malgrat no era fàcil.
Encara avui em sento filla. Encara avui em sorprèn com puc repetir, sense voler-ho, frases de la meva mare, gestos seus, fins i tot maneres de pensar. La meva mare va fer el que va poder. Va ser forta, pràctica, resistent. Però no sempre va saber estimar amb les paraules, ni acompanyar com jo hagués volgut. Hi ha coses que no em va poder donar perquè tampoc les havia rebut. I durant molt de temps la vaig jutjar per això.
Ara, des del lloc de mare, l’entenc millor. Ara sé el que pesa criar una filla. Ara sé el vertigen d’intentar fer-ho bé i el dolor de veure que, malgrat l’esforç, alguna cosa es trenca igualment. La meva filla em qüestiona, em confronta, em reflecteix. A vegades, quan em parla amb duresa, sento dins meu la nena que vaig ser, que tampoc es va sentir compresa. I llavors entenc que totes estem intentant sanar alguna cosa que ve de lluny.
Ser mare i ser filla alhora és viure entre dues forces: la que t’empeny cap enrere i la que t’estira cap endavant. És portar dins teu històries que no has triat, però que pots transformar. És reconèixer que estimes profundament dues dones —la que et va criar i la que estàs criant—, i que ambdues t’obliguen a créixer.
Amb la meva mare he après a mirar enrere amb compassió. Amb la meva filla estic aprenent a mirar endavant amb responsabilitat. No vull que hereti els meus silencis, les meves pors, els meus automatismes. Però sé que, inevitablement, alguna cosa li traspassaré.
No seré una mare perfecte però si més no intento ser conscient.