Dins d’aquesta pell prestada
Porto una màscara. No una d’aquelles de carnaval ni una que es veu de lluny. És una màscara invisible, feta de gestos apresos, de paraules dites a mitges, de silencis que vesteixen el que no m’atreveixo a mostrar.
A vegades, la màscara sóc jo. O més ben dit: una part de mi, polida, seleccionada, acceptable. Aquella que somriu quan no vol, que fa veure que tot està bé, que respon “tranquil·la” encara que per dins hi hagi tempesta.
I després hi ha el que els altres veuen. Una imatge que, de vegades, jo mateixa he ajudat a construir. Podria dir que no em preocupa el que pensen, però mentiria. Una part de mi vol agradar, ser valorada, ser reconeguda. Com si la mirada de l’altre fos un mirall més real que el meu propi reflex.
Però qui sóc, en realitat? Sóc la que mostro? La que amaguen els ulls dels altres? O la que intueixo quan em quedo sola, quan ningú em veu, quan no cal fingir?
M’he adonat que, amb el temps, la màscara pesa. Que intentar ser coherent amb tantes expectatives et desconnecta de la pròpia essència. I que només quan m’atreveixo a treure-la, ni que sigui una estona, sento una mena de llibertat estranya: la de no haver de sostenir res, la de simplement ser.
No culpo la màscara. M’ha protegit, m’ha servit per sobreviure. Però ara em pregunto si no és hora de començar a viure sense ella. O almenys d’anar-la desenganxant, capa a capa, amb tendresa, sense presses.
Perquè potser, al final, la veritable llibertat no és mostrar-nos perfectes, sinó mostrar-nos reals. I descobrir, a poc a poc, que darrere la màscara no hi ha una impostora, sinó una persona sencera que ja és prou.